Una volta era una dona viuda, que tenia dos filles. A la major li dien
Sofía i a la mes chicoteta, Roseta.
La major era lleja i antipatica, la
menor, de lo mes simpatica, bona, carinyosa i ademes guapa.
La mare li tenia cels a Roseta i tot li ho trobava mal fet. Volia mes a
Sofia, perque no li fea competencia en guapea, i tot lo que ella fea estava
ben fet.
Les faenes mes pesades de casa eren sempre per a Roseta i les
mes llaugeres per a Sofia. Esta pareixia l'ama i Roseta la criada.
La font del Poble estava prou llunta, i sempre li encarregaven a Roseta
anar a carrejar aigua. Per a arribar a la font hi havia que atravesar un
troç del bosc. Roseta anava tots els dies per aigua a la font. Si perdia
aigua pel cami, hi havia que vore les rinyes, pessics i insults que il
dedicava sa mare.
Arribava hasta fer-la tornar a la font a que portara
el canter mes ple.
Un dia Roseta, al tornar de la font en un canter
baix del braç, quan passava pel troç de bosc, va vore en el cami a una
velleta qui li va demanar per favor si li donarla un glopet d' aigua, que
tenia molta set.
La chica, molt complaclent, va baixar el canter i,
sostenint-lo en la ma, li va donar a beure a la velleta l'aigua que volia,
sabent, com sabia, que si no'l portava ple a casa hi hauria rinya.
En acabant de beure, la velleta, agraida, va premiar a la chiqueta sa
bona accio i li digue: per ser tan bona chiqueta te revelare la meua
verdadera personalltat i te premiare com mereixes.
A continuacio la
velleta es transforma en una senyora molt guapa, molt ben vestida i plena
de adorns i joyes, i li digue: Yo soc la fada de la Caritat, encarregada
de premiar a les persones caritatives: per aixo te concedix esta gracia:
cada volta que parles havent recibit un maltracte, t'eixiran de la boca
roses i perles.
La chiqueta va seguir, la seua marcha i regressà a
casa contenta, pero com pel cami se li va fer un poc tart, al arribar a
casa, sa mare i la germana li van donar la gran rinya.
Roseta volia
excusar-se, pero sa mare no la deixava parlar.
Per fi pogue
explicar-se, i junt a les paraules, de la seua boca eixien roses i perles,
ab gran admiracio de sa mare, qui, per primera vegada en molts anys
digue: ¡filla meua!, ¿ qué es aixo?.
La chica va explicar tot lo que
li havia ocorregut en la velleta al tornar de la font.
Pero no :per
aixo la mare de Roseta va deixar de tindre les seues preferencies per
l'atra germana, i volent que fora igual que ella li va dir: escolta,
Sofia, ya estas anant al bosc a vore a eixa senyora li portes aigua, no
en un canter rustic, sino en el picher millor que tenim en casa, i li la
oferixes, a vore si te fa a tu la mateixa gracia que a Roseta, aixina,
segur que podras casar-te en un princip.
No hi ha dret, afegi, a
qué ella siga tan rica i nosatros tan pobres.
Sofia agarra el picher
mes bonico que troba i se'n va cap a la font, l'ompli d'aigua i al
tornar se para en el bosc, a vore si apareix la velleta o la senyora.
Se li presenta la senyora, ricament vestida, i li demana aigua per a
beure. Sofia li allarga el picher i li diu: prenga'l i bega voste
mateixa, que yo no soc tan rastrera com la tonta de la meua germana,
que li sostenia el canter en les mans.
La senyora en estes paraules
va tindre prou per a conelxer la mala indole de Sofía, renuncia a beure
un aigua que li donaven en tan poca amabilitat, i vullgue castigar son
orgull dient: per les teues paraules te concedixc....
Al sentir
"te concedixc" Sofia va creure que la senyora anava a fer-li la gracia
que li havia fet a la seu germana, i va soltar un chillit, que es va
sentir a cent quilometros a la redona" imaginant-se ya rica i casada en
un princip.
Pero el seu desengany fon gran quan la senyora continua dient: "el do...." de
que de la teua boca ixquen sapos i serps sempre que no camines com Deu mana.
Sofia desenganyada i tota rabiosa, començà a a insultar a la senyora, la
qual, com era fada, estava dotada de grans poders, i castigà la seua
soberbia tirant-li esta maldicio: " un dia mor ras abandonada en la selva".
Sofia es va riure de la maldicio de la senyora, pensant que ,si alguna
tenia que morir abandonada en la selva, seria la seu germana, que no
gosava de l'afecte de sa mare, pera no ella, que era com la nineta dels
seus ulls.
Sofia continua el cami de regres, tota airada i al arribar
a casa i voler explicar-li lo ocorregut a sa mare, insultant a la fada,
eixien de la seua baca sapos i serps.
Roseta, que era de bons
sentiments en vista de la que ocorria, va tornar al bosc a demanar-li a
la senyora que li llevara aquella maldicio tan terrible a la seua germana.
En el cami s'encontrà en un princip que la va trabar extraordinariament
guapa i va vore com les seues llagrimes se convertien en perles.
El princip s'enamorà d'ella se la emporta al palau i als pocs dies se
casava en ella.
La seua germana Sofia, desesperada, se'n va anar al
bosc a renyir i insultar a la Fada, i pel cami se va acalorar tant,
que anant anant en un patatus, va caure morta en terra " abandonada
de tots, tal com li havia profetisat la fada.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.