Quan Miquel Angel estava pintant el celebre quadro del Jui Final en la
Capella Sixtina del Vaticà, anaven a vore'l pintar alguns curiosos, entre
ells el mateix Papa i alguns cardenals, prelats i persones importants, a
quí s’els permetia mirar i callar, mentres el "geni" treballava.
Es sabut
que el pintor en les seues obres incluia cares de gent coneguda, i que al
pintar el quadro del Jui Final es va permetre anar posant en el cel o en
l'infern a les persones que volia, segons el grau de simpatia o antipatia
en que'ls tenia.
Entre els miron estava tots els dies un prelat que no
pararva mai de fer comentaris en veu baixeta, pero no tant que el pintor no
el sentira i li molestara.
Miquel Angel per a castigar-lo el va pintar
en l'infern del quadro que estava pintant.
Als que ho van vore els va
fer molta gracia, i anaven pegant-se colsades par a que es fixaren.
Quan el prelat se'n va adonar, se va disgutar moltissim i li va demanar a
Miquel Angel que fera el favor de llevar-lo d'alli. El pintor, sense dir
ni sí ni no, anava allargant el temps i no li donava gust a aquell prelat,
fins que este va acodir al sant Pare i li va contar lo que passava,
demanant-li que li diguera a Miquel Angel que el borrara de l'infern.
La resposta, del Papa, a qui tambe li havia fet gracia la ocurrencia del
pintor, va ser tambe ocorrent, puix, digue: molt ho senc senyor prelat, si
Miquel Angel l'havera posat en el Purgatori, encara hi hauria remei,
pero havent-lo posat en l'Infern, lo que voste vol es imposible. Ya sap
voste que en l'infern no hi ha redencio.
I alli es va quedar el
prelat, en l'infern, per a tota l’eternitat.
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.