La chiqueta de les castanyoles.



Una volta era un chiqueta que li dien Maria Roseta. Sos pares tenien una horta en que conreaven flors. La chiqueta anava tots el dies a l’horta i cullia flors, i sa mare les venia en una paradeta en la plaça.
Un dia va vore en el jardi una rosa diferent a les atres per sa hermosura, i li dolia cullir-la, per lo que la va deixar estar.
Al cap d’uns dies va vore que la rosa era encara mes bonica, i és que en ella estava amagada la reina de les flors.

A l’acostar-se la chiqueta al roser per a olorar la rosa, se li aparegue dita reina i li digue: Roseta, com m’has perdonat la vida, vullc donar-te un premi: demana'm lo que vullgues que te ho concedire.
Roseta no sabia qué demanar, pero al instant va recordar que en la fira volia unes castanyoles i se va quedar en el desig, perque sa mare no va valer comprar-li-les, per lo que respongue: vullc unes castanyoles, ben alegres i repicadores.

Al moment la reina de les flors, li posà en les mans unes castanyoles, tan alegres que tots els que les sentien repiquetejar no podien deixar de posar-se a ballar.
La reina li va dir a la chiqueta que aquelles castanyoles eren magiques i que, al sentir-les tocar, totes les persones de be sentirien ganes de ballar.
La chiqueta de moment s'en ana a sa casa, pero el día siguient se va dirigir al mercat, a vore a sa mare, i pel cami se li va ocorrer tocar les castanyoles.
Al instant se van posar a ballar tots els que passaven pel seu costat.
En aixo un hortola, que Roseta va encontrar pel carrer, li va dir: amaga eixes castanyoles, que em fas ballar sense ganes, perque, lo que tinc yo, son motius per a plorar.
Maria Roseta se les va alçar en la boljaca del devantal, i li va preguntar a aquell home qué es lo que li passava.

L’hortola li va contar que anant ell en companyia del seu fill en un carro ple de taronges, per a vendre-les en el mercat, els van eixir uns lladres, que no sols robaren les taronges ,sino que ademes secuestraren al fill, i tingue que pagar per la seua llibertat un important rescat, tant, que quedà arruinat, mes pobre que una rata, puix, va tindre que vendre els horts que tenia i hipotecar la casa en que vivien, per a pagar als lladres.
La chica li va preguntar al hortola si havia denunciat el fet a la policia, i el hortola respongue: si que ho he dit a la justicia, pera de cap de les maneres han pogut identificar als lladres.
A Maria Roseta va acodir en aquell moment al pensament una idea lluminosa: senyor hortola, va dir, ya vorà com algo ho arregle yo. Y s'en va anar al Governador, li va exposar les virtuts magiques de les castanyoles, i li demana dos guardia-civils per a apresonar als delinqûents.

Per la vespra d'aquell dia es celebrava una romeria, no llunt del poble, i quan estava la gent reunida, Maria Roseta anava per la plaça tocant les castanyoles, i per alli a on passava se posaven tots a ballar, encara que no els abellira.
Solament quan arribà als lladres, que tambe estaven alli per a vore si "despullaven" a algun incaut, estos no se posaren a ballar, fent resistencia a les virtuts magiques de les castanyoles.
Maria Roseta, recordant les paraules que li va dir la reina de les flors, de que "al sentir les castanyoles ballarien totes les persones de be", va compendre que aquells homens eren males persones, i els denuncia a la guardia-civil.
Esta els va interrogar, va descobrir en ells als lladres de les taronges i extorsionadors de l'hortola, i els va conduir esposats al calaboç.

El Governador va donar a Xaria Roseta una gran recompensa.
L'hortola va recuperar els diners dels lladres i va recomprar els horts Maria Roseta es va casar en el fill de l'hortola i en els diners de la recompensa van abrir un taller de castanyoles pero estes ya no eren magiques.
Els dos recencasats foren molt feliços, i sempre que volien fer festa tocaven les castanyoles de la reina de les flors.




Artana Estiu 1995

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.