El chiquet que s'unflava.



Hi havia una volta un chiquet envejos qui, quan no li donaven gust en lo que volia, s'unflava com un sapo. Li dien Pauet , vivia al carrer dalt i va ser victima de la seua passio, com contarem a continuacio.

Pauet tenia un germanet, Peret, dos anys i mig mes vell que ell. Com era major, Peret anava en tot davant de l'atre. Pauet sempre anava mirant a son germà per a imitar-lo, i volia ser igual ad ell en tot.

Sos pares, per la seua falta d'originalitat, solien dir-li "relonge de repeticio". Quan Pauet no conseguia lo que volia, el seu recurs era unflar-se com un boto i adoptar una actitut dificil i silenciosa, esperant que sos pares el sostovaren.

Quan era chicotet ya donava mostres del seu temperament envejos: si sa mare agarrava al braç al seu germa, tenien que agarrar-lo a ell tambe; si no, li éntrava una llarga plorera; si li compraven a Peret unes sabates, un relonge, una estilografica, o lo que fora, tenien que comprar'ne dos, u per a cada u; si no, Pauet s'unflava com un pavó i l'unflor li durava una tira de dies.

Se passava la vida queixant-se, i d'esta manera, quixant-se, queixant-se, Pauet obtenia totes les coses dos anys i mig ans de lo degut.

Era inutil que sos pares li digueren que en este mon tots no podem ser iguals: per eixemple, la camisa i les sabates de Peret no li venien be ad ell. Pauet no atenia a raons i sempre estava en els ulls posats en el seu germa, volent en tot ser igual ad ell.

Aixina anava transcurrint la seua vida, ple d'enveja i de cels. Des de la bossa d'anar a escola hasta la bicicleta, tot havia de ser igual. El cas era que els dos germans eren diferents en moltes coses: Peret era de naturalea robusta, ben desarrollat i apte per als deports, mentres Pauet, sense ser un malaltus, era mes finet i de complexio mes debil, i no podia comparar-se en ell, cosa que li era dificil compendre.

Succei que el seu germa es va inscriure en una correguda de bicicletes. I Pauet va voler tambe correr. Tots li ho desaconsellaven, per que ell no era per a eixos trots, pero ell no va fer cas. Ve el dia de les corregudes, i Pauet al primcipi anava seguint a la comitiva de ciclistes, pero mes avant tenien que pujar una montanya per una carretera molt empinada i que requiria gran esforç, i Pauet va escomençar a acalorar-se per mes que pedalejava, anava quedant-se arrere, i volent alcançar-los va fer un esforç sobrehuma, tant, que li fallà el cor i caigue una tamborinà, ell i bicicleta anaren a redolons per la carretera i se precipitaren barranc avall. Aixina acabaren els cels de Pauet.




Artana Estiu 1993

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.