L'estudiant senyoret.

Els estudiants d'abans eren uns senyorets: quan ana ven a casa a final de curs, salvo rares excepcions, no acostumaven a treballar.
Era igual que foren estudiants de capella que de bachiller o universitaris, tots eren lo mateix de senyorets, per no dir de malfainers.
Veen treballar a sos pares i germans i no s'agarraven a ajudar-los “ni a duro el pam”.

Hi havia un poble en un vall de la Serra d'Espadà famos per la seua industria i comerç d'espart.
La Materia prima la portaven de la provincia d'Albacete i de Murcia, pero en el poble la manufacturaven, fabricant una especie de cordells, que es dient fiscars, llata o pleita, per a estores i forrar els carros, cabarços, saries i, sobre tot, espartins o cofins, per a la extraccio de l'oli o del vi en els molins.

La confeccio dels espartins era l'ocupacio principal de la poblacio femenina que, sens eixir de casa ni descuidar les faenes domestiques, podia traure's un modest jornal.
Els espartins els confeccionaven a estall i quan els portaven a l'almagacen, la faena era per als "amos" que tenien que pesar l'espart que s'enduyen les treballadores i el que torna ven confeccionat, secar els espartins al sol, carrejar-los de casa a la costera i de la costera a casa, fer pileres d'espartins, per a que caberen en el menor lloc possible, enfardar-los de deu en deu o de dotze en dotze, i atres faenes complementaries.

Es dir, que en casa dels espartiners no faltava mai faena, i a ella, com a industria generalment familiar, s'aplicaven tots els de casa, pares i fills.

Hi havia un espartiner, que li dien Miquel de Roseta. Este tenia fills i filles, molt treballadors que ajudaven en tot.
Pero en en tenia u que estudiava per a mege. Primer va fer el bachiller al costat de son tio frare, i mes tart estudià medicina en la Facultat de Valencia.
Este estudiant, quan anava al poble en les vacacions d'estiu, se negava a treballar en les faenes de l'industria de son pare, pretextant que ell era estudiant, no com els atres, que havien de seguir en el comerç.
Els germans l'increpaven dient-li:¡ quina barra tens, veus lo que estém fent tots i tu ahi parat mirant com nosatros treballem.!

¿Que tú no eres un home com nosatros?. Com no hi havia forma de convencer-lo per a que s'agarrara a treballar, el tio Miquel va acudir al cabo de la guardia civil que era amic de casa i vivia prop d'alli, en el quartel, per a que li fera reflexions, a vore si a ell li fea mes cas.
I aixina va ser: el guardia li va fer vore que ell estudiava gracies a que els seus germans se sacrificaven per ell, per a que ell puguera estudiar, i lo menys que podia fer era ajudar-los en estiu, quan no tenia atre que fer.
Per fi l'estudiant senyoret va accedir a carrejar espartins, a fer pileres d’espartins, a agranar la sala, a carregar els "camions" i, encara que de mala gana, d' aquell dia en avant va donar producte a casa.

El pare, content de l'exit del cabo de la Guardia Civil, per a celebrar-ho, aquell dia el va convidar a dinar.
Van fer una paella d’arroç en conill i pollastre, i quan se disponien a dinar, el pare va dir: ¡ Tots drets i en la forca en la ma, que vaig a fer un parlament!.
Quan estaven tots en orde, drets i en la cullera de fusta en la ma, va declamar estos versets:

Per Josep Maria Guinot i Galan

      El Pare Guinot.